Procés de creació d'un quadre de Rajoles

Per poder aportar més informació al bloc de les obres que feien l'Avi i el Pare, vaig demanar assessorament a Albert Telese, especialista en quadres de rajola , si em podia explicar de forma molt entenedora el procés de creació d'un quadre de rajoles com els que he publicat fins ara.

Tal com em diu el Albert: bàsicament els tipus de quadres de rajoles que feia el teu Avi eren dues: les rajoles planes pintades i les rajoles amb la tècnica del entubat.

Rajoles planes pintades:

A les que seran rajoles planes pintades, se les cobreix amb els fundents apropiats, que solen ser una barreja de òxid d'estany, òxid de plom, i una mica de sorra (silici). Aquesta mescla s'aplica a la superfície de les rajoles bescuitades, i un cop seca, es dibuixen els motius al damunt, bé a traç lliure (o mà alçada), bé mitjançant l'ajut de plantilles que duen els contorns dels motius desitjats. Després de perfilar ja es pinten, cosa que es fa amb els òxids colorants que són l'oxid de cobalt pel blau, l'òxid de coure pel verd, l'òxid de ferro pel marró i l'ataronjat, l'òxid d'antimoni pel groc i l'òxid de manganès pel negre violaci. La mescla o dilució d'aquests òxids permet tonalitats intermèdies.Aquestes tonalitats són les que diferencien les obres de cada artista ceramista. Un especialista, pot distingir una obra d'un autor encara que no vagi signada (com el cas del Via Crucis de Sant Boi de Llobregat)

Un cop pintades, les rajoles passen al forn per segona vegada amb la qual cosa els fundents i els colorants s'integren, fet que dóna com a resultat una superfície homogènia, cristallina, colorista i molt duradora.

Rajoles entubades:

En les rajoles entubades la darrera part del procediment és diferent. Un cop aplicats els fundents, els dissenys previstos es perfilen en relleu amb una mena de mànega de pastisser similar a la decoració a la barbotina utilitzada pels romans. La pressió manual d'aquesta mànega deixa sortir una pasta d'argila fluïda (o figulina) amb la que s'aconsegueixen aquells contorns. Amb això s'obtenen espais molt netament delimitats, dins dels quals, després, s'aplicaran els colorants. Les "arestes" separadores permeten l'aplicació de pigments ben diferenciats amb la impossibilitat que s'envaeixin mútuament, la qual cosa dóna com a resultat superfícies acolorides molt nítides i contrastades.

Espero que aquesta petita explicació, pugui donar a entendre una mica més la feina que feien l'Avi i el Pare.

Gràcies, Albert per tot el teu ajut!!!

Salut ,Jaume